senseterra
[Fragment de “Vida d’un senseterra” de Nikolai D]
-
Nikolai va treure el cap entre els cabells humits de la seva mare. Ella el portava penjat a lâ??esquena dins d’un farcell. En una embarcaciĂł propera, un home emmanillat -vestit del mateix color gris que ells dos- era arrossegat per uns homes uniformats. Nikolai no coneixia aquells uniformes però sabia distingir un terrestre de la gent com ell: tenien aquell aire d’altivesa que els feia destacar, com elegants dofins entre tonyines.
-Què ha fet? -preguntà el nen.
-Una barbaritat -digué sa mare amb la mirada perduda.
La resta dâ??embarcacions, cobertes per homes i dones de gris plom, contemplaven lâ??escena en silenci mentre lâ??arrestat era conduĂŻt cap a terra ferma. Nikolai li estirĂ el vestit a sa mare i aquesta li mostrĂ el neguitĂłs perfil.
-Ha mort una ovella -va dir-. Una ovella, ho entens?
El nano assentĂ avergonyit pel to sever de la dona i acotĂ el cap.
-Anem -afegà ella, amb veu dolça aquest cop-. No hi ha res més a veure.
MĂ©s tard, entre les algues i els joncs que formaven casa seva, Nikolai pensĂ en aquell home i en què li hauria passat. â??EstĂ llestâ?ť, havia sentit que el pare deia a la mare. El nano ja sabia que els animals de terra eren sagrats, però, aixĂ i tot, la mort li semblava un cĂ stig excessiu, horrorĂłs. Una ovella no podia valer com un home, encara que aquest fos un senseterra.